Muntanyes de llibertat

Ha arribat el dia, Aquesta tarda sortim cap a Sant Joan de les Abadesses. Dir-vos que aquesta part de la crònica l'escric a 24 hores de començar Emmona. Sóc un sac de nervis, avui a les 5 del matí ja tenia els ulls com plats, de cop i volta he despertat pensant que era al pavelló de Sant Joan i m'havia d'aixecar per prendre la sortida una hora més tard. Porto, bé diria que, portem tots els que participem en el Emmona patint per la meteo durant tota la setmana, sembla que les previsions milloren una mica respecte 5 dies enrere, però caldrà estar atents fins a l'últim moment.

 

Tot el necessari està preparat, en el meu cas vaig lleuger de pes, amb el material obligatori és clar. De sortida no porto res de menjar, menjaré en els diferents avituallaments. Aigua i isotònic de sortida si. Esmorzar una bona porció de pastís energètic i gasssss ...

 

48 hores han passat després de tota la informació que he llegit via Facebook, twitter, etc .... ja amb els peus a terra potser és l'hora de valorar tot el que hem viscut. La nostra "carrera" per dir-ho d'alguna manera va acabar abans del previst, al km 38,4 km al control de Vallter i després de 3335 mts de desnivell positiu i 1954 mts de desnivell negatiu, amb un acumulat de 5289 mts. El temps fins aquí 9:17:05 molt lents potser, però l'objectiu era acabar Emmona. L'organització decideix neutralitzar la carrera a causa de les tempestes elèctriques que hi ha situades a la zona de Bastiments i el Puigmal. Quan vam rebre la notícia ens vam quedar amb un sabor agredolç, han estat molts mesos d'entrenament i sacrifici i finalment la muntanya no ens ha permès seguir, en qualsevol cas no ens queda més que acceptar que fins aquí ens han deixat arribar i em quedo amb la part positiva de l'experiència.

 

Compartir el que hem compartit amb els 5 companys que hem estat en Emmona no té preu, hem anat bé junts totes aquestes hores que hem tingut l'oportunitat de compartir.

L'experiència de dos professionals com són Carlos i Mari, els companys Allan i el seu cosí Oscar que també tenen experiència en alta muntanya i com no podria ser d'una altra manera els aprenents del grup, Ferran i un servidor, dos bojos que ens encanta la muntanya i que tenim ganes de viure experiències com la d'avui.

 

És l'hora, tres quarts de sis, estic despert, no he dormit molt. Hora de llevar-se, rentar-se la cara i acabar de preparar la motxilla.

Sembla que estic més tranquil, hauria de ser a l'inrevés suposo ... Els 6 ens dirigim cap a la sortida, ja hi ha molta gent, abraçades entre corredors, amb les seves famílies, fills ... tots ens desitgem sort.

 

Poso en marxa el meu ritual abans de la sortida, m'ajupo i prenc amb les meves mans un grapadet de sorra del terra, la passo de una ma a l'altra, entre els meus dits, És com si volgués fusionarme amb ella.

M'aixeco i ara sí, desitjo sort als meus companys i que tot vagi be.

 

El speaker comença el compte enrere, un murmuri s'apodera de la zona de sortida i els espectadors, familiars i amics arrenquen amb un aplaudiment i amb crits d'ànims.

 

Comença l'Emmona, vam sortir trotant pels carrers de Sant Joan, hi ha molta gent aplaudint i animant ... això et dóna ales. La temperatura és agradable, xafogor, abans d'arribar al pont medieval ja em trec els maneguets. Ha aquesta hora ja es fa clar sortint de Sant Joan afrontem les primeres rampes entre boscos i prats. El primer objectiu, el Puig Estela, punt culminant de la Serra Cavallera. No serà la cota més alta però les rampes de pujada són duríssimes. Els primers raigs de sol treuen el cap, i sota aquest i als nostres peus un mar de núvols. La vista és sublim, les rampes són terribles, tinc els bessons a punt d'esclatar. Ja a dalt, al cim ens parem per immortalitzar el moment, la vista és ... espectacular.

 

Si la pujada ha estat dura la baixada ja és el súmmum, anava avisat per Carlos i Mari de la baixada, ells ja l'han patit en un parell d'ocasions. Em van dir: sobretot no baixis per on baixen tots, fes-ho per un dels costats. Sort que vaig seguir el seu consell, era una pista de patinatge, vaig relliscar un cop, el meu cul ho va notar. Vaig veure a tanta gent relliscar ... vaig acabar rient-me de mi i de tots els que anaven caient, va ser divertit.

 

Arribem al primer avituallament sòlid a Pardines on som rebuts amb aplaudiments i mostres d'ànim per part dels espectadors, el poble i els carrers són preciosos.

Després de menjar i hidratar-nos ja amb combustible als nostres dipòsits començem la llarguíssima pujada al Balandrau (2585m) una pujada de 1400 mts. Crestejem des del Balandrau fins a Vallter, el paisatge és sublim. Veig Fontalba a la meva esquerra, que prop està i quants kms ens queden fins arribar-hi. En l'avituallament del Coll de Tres Pics m'he d'abrigar, quin fred ... allà em trobo amb un company de la mili, quina alegria no ens vèiem des de l'any 96 xerrem una estona mentre mengem alguna cosa i ens abriguem per resguardar-nos del fred. Vull seguir, aturat m'està agafant fred. Encarem el Puig de Fontlletera (2575mts) i els Borregues (2675mts) anem Mari, Allan i jo, Carlos i Ferran s'han avançat. Mari i jo vam pujar a bon ritme però conservant, Allan està amb una bona pájara, no es troba bé, res físic, el cap li està traint, l'estirem, Mari davant i jo darrere, però no reacciona. Ens comenta que es planteja abandonar a Vallter, no es troba bé. Vam decidir seguir sense ell, ens sap greu, però tot és costa avall fins a Vallter, hem de seguir al nostre ritme o el temps se'ns menja.

El cel està amenaçador, ja cauen les primeres gotes, la cosa pinta que ... comença a ploure cada vegada amb més intensitat, amb la mateixa intensitat que augmentem el ritme, la pluja es converteix en calamarsa, tenim l'avituallament de Vallter a la vista, premem més l'accelerador, una mica més, crec que he baixat més ràpid corrent que qualsevol esquiador en plena temporada. Arribo a l'avituallament amarat, darrere arriba Mari, vam entrar i ens trobem amb Carlos i Ferran ja porten allà 30 minuts, ens comenten que de moment no deixen sortir a ningú, mengem, pasta i un iogurt amb un parell de gots de Coca-Cola , em senten genial. Al poc arriba l'Allan ja estem tots més tranquils, de nou tots junts.

 

De sobte una veu forta fa que cessi el murmuri del local, fora ja no plou, comença a sortir el sol.

 

L'organització ens comunica que la cursa s'ha neutralitzat a causa de les condicions meteorològiques, una tempesta elèctrica afecta la zona de Bastiments i el pic de l'infern i una altra al Puigmal. La remor comença de nou, aquesta vegada es fa més sonora ... la nostra cursa ha acabat, el somni de l'Emmona s'ha acabat ..